«Si no saps que està ací, ni el veus si no et fixes!», eixe va ser un dels cometaris més estesos respecte a l’entrada del refugi antiaeri de Borriana que fa una setmana va obrir les seues portes. Discreta però present, la boca d’entrada del Camí d’Onda, es va obrir per donar pas a un viatge al passat que únicament unes quantes desenes de persones van poder fer, ja que les normatives de seguretat i aforament, sumat a l’interés de la població van fer que les reserves per descobrir-lo s’esgotaren dies abans de la seua apertura al públic.
I és que ni les reserves per l’autocine, que s’esgoten en menys de 48 hores, ni les visites pel paratge del Clot de la Mare de Déu, amb una gran demanda pel públic familiar…res, ha tingut una acollida tan excepcional com les jornades de portes obertes al refugi antiaeri de Borriana que es van celebrar el passat cap de setmana.
Per això, a les visites que realitze turisme durant el mes d’agost, també s’inclourà este recorregut baix terra.
La visita, inclou una explicació on es recorda com i quan s’utilitzava este espai, una part del qual ara s’ha recuperat gràcies entre altres coses a un excel·lent treball d‘Ivan Cabrera ha sigut l’arquitecte responsable del disseny i obra.
«Davant de l’aproximació d’avions a la ciutat, es donava el toc d’alarma des de la sirena del campanar. A partir de llavors, els veïns disposaven de tres minuts per a amagar-se en les seues cases o arribar fins al refugi antiaeri més pròxim, ja que este era el temps que tardaven els avions de bombardeig, popularment anoments «pavas«, a arribar a la població i tirar les seues bombes. L’entrada als refugis havia de realitzar-se ordenadament, per la qual cosa solia controlar-se per guàrdies», explica el guia.
«El refugi antiaeri del camí d’Onda està ubicat junt amb l’església de Sant Josep i l’antic convent dels Carmelites. Durant la guerra, esta zona albergava la seu del Partit Socialista i un hospital psiquiàtric, a més de l’existència en les proximitats d’un hospital militar i la biblioteca i museu municipals. És per açò que era un dels més grans, tenia capacitat per a 1.000 persones, i es va projectar amb uns quants pous de ventilació a l’exterior, rampes d’accés en les entrades, pilars antimetralla, avantcambres per a accidentats o nínxols per a protecció d’infants, servicis sanitaris de W.C. i llum elèctrica».
«La seua edificació va ser tardana, ja que a finals d’abril de 1938 encara es trobava a mig construir. Una de les seues característiques és la qualitat de la seua fàbrica. Per a la seua construcció, primer es van excavar les galeries en el terreny natural fins una profunditat de 12 metres, i posteriorment es van recobrir interiorment les galeries per mitjà de maçoneria i rajola».
«Els fonaments tenen una amplària de 50 cm, el doble que les parets; per la seua banda, els corredors tenen una amplària d’1,60 m, i es cobreixen amb una volta de rajola fins a aconseguir els 2,40 m d’altura total. En algunes zones, com els cantons, la coberta es va plantejar per mitjà de voltes de creueria. El refugi no disposava de bancs laterals, per la qual cosa els seus ocupants havien de romandre drets i en silenci durant el temps d’alarma, que podia durar hores. En el seu interior, estava prohibit menjar, fumar, parlar de política i qualsevol manifestació de pessimisme», expliquen els experts.
